Ni paternalismes ni complexes amb l’esquerra autonomista

M'inspira Cardús, tot recordant-me que hi ha dos processos en marxa, un de madur impulsat per gent de 50 i més, el sobiranista;  i un d’emergent impulsat per gent de 40 i menys. Els dos potencialment confluint en una república catalana, únic projecte real de ruptura a Espanya. Un dia o altre haurem de negociar, però haurà de ser des de la igualtat. No ho farem ni perdonant-nos la vida, ni considerant traïdor a qui no està en el "meu" procés.

Alhora, pel camí les forces espanyolistes faran el possible per usar el procés emergent per fer la pinça contra Mas. Només poden entendre que si hi ha procés és per en Mas.

Aquí estant, què podem fer per facilitar una negociació autèntica, sobirana i catalana? D'entrada deixant de llegir la realitat com si només hi hagués el procés sobiranista. Encara sento parlar d’ “indecissos”, de “potencials aliats”, de “seducció” als del “sí se puede”. Pur paternalisme, i autocensura front la típica, tòpica i suposada superioritat moral amb la que ens miren als de l’esquerra sobiranista, com si ells fossin l’essència de l’esquerra, els únics compromesos de debò amb la justícia social. Nosaltres, prou de veure “indecisos”, prou, paternalisme, prou condescendència, prou intentar seducció i altres complexes.

No són ingenus. S’ha de contraposar nítidament l’esquerra dependentista, autonomista, amb l’esquerra sobiranista. No n’hi ha una més autèntica que l’altra. I no admetre més ambigüitats, avui no es pot esser catalanista i espanyolista alhora.

La situació em fa pensar amb la generació del 1936. Encara avui ningú critica aquella esquerra que volia República i Revolució alhora. O tot o res, deien, però es dedicaven a la revolució, sense compromís real amb la república. A l’hora de la veritat van fer una pinça amb la que va guanyar l’Espanya eterna. Es van quedar sense revolució ni república... però van seguir sentint-se els autèntics defensors del poble. I sense criticar res, el seus hereus (Solé Tura) ens van ajudar a votar a favor una constitució que ha permès la continuïtat del règim feixista. I seguim. Ningú critica res. El Memorial Democràtic, només ha glorificat aquella generació... I seguim, ara admetent-los superioritat moral.

Viuen millor sempre a la contra, amb el discurs del poble contra la casta. Arrogants. Ja els va bé l’autonomia. No realitzaran cap canvi substancial que prometen. No els importa una derrota general. Els és més gloriós ser un màrtir: així no cal responsabilitat.... això s'ha de criticar!

Sort que la CUP no s’ha deixat acomplexar.

(responent a en Pol)