Sabrem què és ser un poble

La presentació del llibre se Súmate de fa pocs dies m'ha emocionat. És una crònica amb un olor d'epifania: espanyols se senten part d'un poble (català). No ho havien sentit abans, potser pensaven que en feien prou essent del poble espanyol, tot i viure en un territori on històricament hi viu un altres poble. Però aquest és un país obert. Sense haver de renunciar al seu poble d'origen, si ells volen, els volem en poble originari d'aquesta terra, que ells -en ser-ne- transformen. Així, ara ens reconeixem com un poble amb dues llengües. (poble=nació).

Em fa fer un pas enrere per intentar entendre "què és un poble?". És -crec- un espai col·lectiu de pertinença forjat amb el donar i el rebre mutu.

Per exemple, això em recorda la discussió amb companys sobre la no pertinença d'alguns col.lectius subsaharians al poble. Ni se senten integrats, ni tenen cap respecte pel català, ni se'ls espera en cap procés d'aquí. De moment no han arrelat, tot i els 'certificats d'arrelament' que demanen. Perquè? ens preguntàvem. Crec que perquè de moment tenen tant poc, necessiten tant, que no poden donar res. El només rebre i no donar els té al marge de la col·lectivitat. El dia que aportin alguna cosa (una festa per exemple, que pugui ser entesa i viscuda pels autòctons) dins una altra cosa de la nostra cultura, primer, transformaran la nostra amb mestissatges de la seva, segon, vivenciaran que també són catalans, es reconeixeran d'aqui (alhora que del seu origen). Per fi aterraran.

El donar i rebre dels castellans d'origen és més intens i durador. Els ha fet descobrir que Catalunya també és un poble amb ells, no és menys, és més. Que només podien donar i rebre en el territori real on viuen i amb el poble originari que s'han trobat en arribar. En cas contrari es troben com aquests funcionaris de l'Estat que estan a Catalunya de pas, que no hi volen cap arrel, com passant-hi de puntetes per no contaminar-se.

Què passarà amb aquest poble el 9N? Doncs que per primer cop en 300 anys -col·lectivament- ens experimentarem autoreferenciats. Vull dir sense tenir en compte el referent espanyol: farem el que volem diguin el que diguin Sud enllà. Diran "inconstitucionals!" i aquí sentirem ploure. I per postres ho vivenciarem com un pas natural, sense por.... a les hores serem imparables. Mentalment ja haurem experimentat com es viu sense tenir en primer pla referents de fora del Principat. Si tenim algun por serà per alguna cosa real, no per trencar un marc on pensàvem que hi érem, que era nostre. En resum serem un poble que es reconeix poble, que fa de poble. Sabrem vivencialment el sentit profund de ser d'aquest poble.  Per poc perceptius que siguem estarem en contacte amb el nostre inconscient col·lectiu.

La darrera mostra: és per l'inconscient col.lectiu que el dia de la trencadissa dels partits proconsulta, a la que en Mas va oferir el succedani de consulta, sense cap coordinació explícita ni consigna, la majoria sabíem que el 9N s'havia d'anar a votar peti qui peti. Aquest moviment col.lectiu ha omplert de sentit el nou 9N i porta la iniciativa i el ritme. En Mas i els partits van darrera. I després va Madrid (que diguin el que vulguin!).

Deixarem ja de mirar-nos amb referents aliens... aquest vinyeta ja no tindrà sentit:

El que retens ho perds (aportació a un article de Vidreres per la Independència pel Rec Clar)

Quan llegiu això ja haurà passat el 9N. No sabem si haurem votat o no. Però el que és segur és que haurem fet tot el que està a la nostra mà per poder votar, que s'haurà fet una campanya per la consulta, que alguns l'haurem fet per a que guanyi el Sí+Sí, a favor de la independència, i que Catalunya estarà una mica més lluny d'Espanya. I no haurà estat obra només de l'ANC, ni del catalanisme.

Com és possible que quan el Tribunal Constitucional ha suspès la Consulta, totes les entitats vidrerenques s'han mostrat disposades a contribuir a la seva manera a la campanya per poder votar? Estan indignades. Tenen ganes de respondre. Inclòs entitats que abans no participaven en el Pacte local pel Dret a Decidir. Perquè, pas a pas, va augmentant la consciència de que necessitem un estat propi, que no ens serveix l'espanyol? Ara ja és general la llunyania de Catalunya respecte a España, almenys pel que vivim a Vidreres. Ho és -també- és pel que fa el govern espanyol, pel seu NO a tot. La dita "el que retens ho perds" pot ser un bon marc per explicar-nos-ho.

En una parella, si un vol retenir a l'altra no fa més que perdre'l: sol ser un aprenentatge imprescindible, necessari... i a la llarga beneficiós per a tothom. El "superior" entra en una dinàmica de joc de poder, a faltar a la dignitat de l'altre, a cosificar-lo com si la relació fos de propietat. Al final, si l'altra no es sotmet (que és una forma de morir) acaba perdent-lo. És obvi. Tothom des de fora veu la dinàmica, veu com llaura el propi destí de quedar-se sol. El que vol retenir va de fatxenda, no veu el final. Necessita la pèrdua per adonar-se del que feia -o del que és- per doloros que sigui. No ho pot evitar. Per mol que els amics li diguin no els podrà escoltar. La força de retenció és més forta, és més essencial. La ruptura és inevitable. Pot semblar un drama, però és la forma de prendre consciència dels humans.

A l'Espanya castellana i eterna li està passant des que creu existir com a tal. Ha perdut l'imperi, Cuba, 'possessions' d'Àfrica. Ara està perdent Catalunya. Està començant a perdre Balears, Canaries... potser haurà de seguir fins que sols, sols, arribi l'aprenentatge col.lectiu: no es pot retenir, l'altre és igual de digne. Tots som iguals. Uns són més prims, altres més alts i grossos, altres baixos, però tots iguals. Una vinculació adulta és només entre iguals. No per ser una nació petita i tenir un idioma de "només" 11 milions, som menys que l'Espanya castellana. No hi ha supremacia de ningú. Pretendre-la és perdre: o mates l'altre o s'en va. 

Els que esperen que Catalunya sigui una de les seves comunitats autònomes ("muy bonita"), que els estiguem agraïts pel que ens deixen ser. Els que creuen 'normal' que la vida pública acabi essent en castellà. Els que aquí esperen poder fer vida fer vida espanyola, en castellà, sense cap adaptació, i que siguin els catalans els que estiguin sempre adaptant-se a ells, com hem fet tants i tants anys. Els que encara pensen que canviem sempre al castellà és perquè som molt ben educats (els catalanoparlants som tant ben educats com qualsevol altre, si canviem sempre és una inèrcia de submissió, que amb democràcia s'està acabant) o és perquè reconeixem la supremacia del castellà.... Aquests segurament han de "retenir", al crit de "és insconstitucional, és il·legal", per acabar "perdent el que retenen". És un aprenentatge universal.

Que l'aprenentatge ens acompanyi a tots i totes.

5/10/2014