he migrat a http://blocs.mesvilaweb.cat/jpruneda/

12 reflexions del 27S

1. 27S: hem guanyat una amb majoria absoluta independentista, un govern amb mandat democràtic i iniciativa, i un pas més endavant en l'acumulació de forces. L'acumulació és suficient com per afrontar un referèndum, però no suficient com per estalviar-nos-lo: només amb referèndum es podrà dir definitivament si Catalunya vol o no ser independent. Serà el previst al full de ruta o un de pactat.

2. L'independentisme també ha guanyat en preservar-se i consolidar-se com a moviment transversal (hem acumulat en castellanoparlants, empresariat, dreta, esquerra, a l'àrea metropolitana...). I també en consolidar-se com l'eix real de canvi, com a "revolució"... ja no val contraposar eix nacional i social ni discutir quin és més important. L'èxit de la CUP ha estat essencial en això.

3. Al SÍ li ha faltat uns 100.000 vots per arribar a la majoria absoluta dels vots vàlids, però al NO li ha faltat 450.000 pel mateix. Estem guanyant!

4. Tenim "18 mesos" per seguir acumulant forces, començant per unes generals:

 - en els sector de la 3a via, davant un SÍ o un NO, podem decantar els 100.000 vots que ens falten, d'entre els seus 400.000-500.000 (per guanyar el NO haurien que decantar-los quasi tots)
- Sumate està fent la part més difícil d'aquest procés acumulatiu. És un treball de formigueta, vot a vot, que em sembla que només es pot fer amb el seu llenguatge. 

 - alhora que caldrà contrarestant la previsible "oferta" que ens faran si el referèndum és pactat (no podrà reconeixer-nos com a sobirans, però podrà ser suficient per decantar el mes porucs). Penso que les 3res vies han d'acabar de desenganyar-se quan vegin la incapacitat evolutiva del canvi de Rajoy per Rivera o Sànchez.

5. Les generals haurien de servir sobretot per explicar independència als de les 3es vies a les TV estatals, alhora que galvanitzar el discurs electoral en la crisi territorial de l'Espanya autonòmica. El PP ajudarà molt.

6. Penso que per seguir bé necessitem rellegir el context espanyol: el despertar del poble català és el símptoma punter de la dinàmica més gran de crisi del règim del 1978 (monarquia, casta, autonomisme). És una crisi de l'Espanya conqueridora que tot just comença. La major part d'Espanya no es vol veure així, amb adn conqueridor, cristal·litzat (fossilitzat) en un tinglado estatal extractiu, però Catalunya li està posant el mirall davant. Tot just els primers comencen a entreveure alguna cosa. S'ha d'entendre que és molt dolorós per a ells; i cansí per a nosaltres. Això marca un ritme lent i acumulatiu; depèn molt de la permeabilitat en els medis de comunicació. Les xarxes social trenquen el dic comunicatiu.

7. En aquest context és com hem d’entendre el despertar col·lectiu del poble català. Està integrant en un sol moviment dues revolucions: la del 10J2010 i la del 15M2011. Partint de la seva atàvica covardia (a l'ombra), en aquesta campanya ha mirat la por de cara i s’ha mantingut en la consciència del que és i del que vol. La por que teníem s’ha quedat reduïda a les portes del Parlament amb els del “seny”. És una sanació bestial, amb només 5 anys i amb examen final aquest setembre.

8. Això ha comportat el despertar reactiu, amb cert decalage, de la comunitat espanyola a Catalunya. Ciudadanos i PP hi està donant forma. Ja no és només una reacció primària i burda de la extrema dreta (SCC). Han despertat els espanyols a Catalunya. S’ha d’explicar que això no és “fractura”, és despertar! No hi ha avui més "fractura" que la que hi havia –adormida- fa 5 anys. Només es podria parlar de fractura si s'esperés que hom s'hagués d'identificar com a català o castellà, i pel fet de ser una cosa o altra s'estigués exclòs d'alguna cosa (p.ex. escoles només per a castellans). És a dir, ni rastre de fractura! Pel contrari, compartim la ciutadania al mateix nivell i sense problemes.

9. La novetat només està en que a partir d’ara, tota acció independentista tindrà reacció amb intenció equivalent espanyolista. Per la qual cosa: 1/ els espanyols a Catalunya no poden seguir adormits delegant en el seu estat; 2/ s’organitzaran i articularan políticament com el catalanisme va començar a fer amb l’ANC; 3/ els obligarà a mirar-se al mirall, ser conscients de les seves pulsions, del complex d'inferioritat i rigidesa, de l'ombra conqueridora que porten (desitjo que ho sanin tant com els catalans ens hem sanat de la covardia: mai més súbdits!).

10. Així, seria millor ajustar la percepció de la realitat catalana i mirar-la amb almenys dos pobles compartint ciutadania. El català (l’hegemònic a Catalunya), i la comunitat espanyola. Però amb diferències substancials, que fan que apuntin a molt diferents futurs:

Catalanisme	Espanyolisme
És obert a noves incorporacions, tolerant, integrador, transversal, bilingüe, proactiu, té projecte per a tothom. És emergent	Aquí és reactiu, arrogant per defensa de la seva idea fossilitzada d’Espanya, intolerant. Monolingüe. El seu projecte és decadent i en crisi. No té iniciativa mentre no regeneri l'espanyolisme.
Pot articular una nova societat amb estat propi al servei de tothom. Il·lusiona per futur	Només defensa l’estato quo, però això comporta defensar l’establishment extractivista.
Tenim l'hegemonia, tot i tenir en contra la majoria de medis de comunicació. Podria ser que tinguéssim o quasi, la majoria numèrica per guanyar un referèndum	No crec que puguin créixer gaire més, tot i que ho intenta amb la immigració. Però sí cridar. No tenen l’hegemonia. Només es redistribueixen els vots entre ells.

Amb aquestes diferències es poden atraure els 100.000 vots que ens falten.

11. Això constata que una part de la immigració va venir amb un mandat de prosperar a Catalunya; ho va fer i s’hi ha integrat sense problema. Però una altra part -molt nombrosa- va venir amb un segon mandat d’assimilació (ells eren el model al que hom havia d’adaptar-se). Han portat a l'ombra l'arquetip de conqueridor. El veuran perdent el que volen retenir. Serà sanadora la independència! Però de moment no es donen per assabentats. Crec que no s’ha de perdre gaire energia en aquests perquè vivim en paradigmes diferents. Ho almenys, si s'intenta, crec que només s’hi pot intervenir entenent bé, primer, empàticament, el dolor d’Espanya... però aquest és un altre assumpte.

12. Finalment, crec que la majoria de l'independentisme estaria més tranquil si els dits propers 18 mesos els pilota Mas. Crec que s'ho ha guanyat. Altra cosa són els seus consellers tipus Boi Ruiz o el que vol privatitzar l'ATLL.

Pobles despertant 

Què és una casta? És una elit que dorm. Una elit diferenciada del poble, però que ja no està al servei de tothom, que ha perdut els papers, l’hegemonia, que ja no convenç i només li queda el domini pel domini. És a dir, és un grup caduc. Quan desperti ja li haurà passat la massa pel cim, s’adonaran que no els escoltava ningú, que no pinten res. Un altre grup, com nova elit, s’haurà posat al davant.

Res desitjaria més ara que una Assemblea Nacional Castellana! A veure si desperta d’un cop el poble castellà (o l’espanyol, si es vol). El 15M va ser presa de consciencia del drama social, però no del nacional. En aquesta part, a Espanya encara té l’hegemonia la casta. Quasi ningú li respon el castell mental que té muntat sobre Catalunya. Inicialment semblava que Podemos podia articular-ho. Però ha navegat en el que ells diuen “lo territorial”. A Espanya, per molt que critiquin “la casta”, quasi tothom continua tragant amb el seu relat hegemònic. Que, com bé diu “Societat Anònima”, consisteix en: <<1) la culpa es de Mas, 2) la corrupción es Pujol, 3) los indepes son nazis, 4) la unidad indivisible de la patria, 5) constitución sagrada, la soberania es de todos los españoles>>. I vinga donar-hi voltes. Això és estar adormit!

Una casta adormida afavoreix el procés català, a la curta. A la llarga, millor que desperti d’una vegada el poble espanyol.   

Desitjo de tot cor que acabi de despertar, com està passant amb el català. A les hores, ja conscients dels seu fet nacional, què importa si territorialment el grup cultural (o nacional) acaba a Terol, o a Tarragona? Què importa si la realitat és la que és? Si es veuen com a nació (nació real), hom serà conscient que aquí, i allà, i més enllà… hi ha altres nacions. A les hores estaran lògicament encantats en que altres pobles vulguin viure associats amb el mateix estat; i no els importarà que altres vulguin fer el seu camí amb un estat propi. Acceptant la dignitat dels altres forjaran la seva. Això sí seria bon veïnatge.

Potser cal una certa contextualització. A Occident almenys, és un fenomen general el de les elits adormides en el discurs de sempre. El pensament únic del neolliberalisme, que a curt termini les ha enriquit, les ha fet perdre l’hegemonia. Amb prou feines hi ha qui les escolta. No del tot, doncs és encara un procés emergent, però sí que ja fa un temps que no generen cap relat engrescador. Per això políticament estan tant en auge els populismes. Populisme vol dir que el poble ja no confia amb la elit i que busca el seu propi camí. No és ni bo ni dolent. A vegades ho fa regressivament, com Le Pen. Però d’altres ho fa evolutivament, democràticament, inclusivament, com el procés català; transversal com és. Quan la casta veu que la gent es mobilitza, innova, al marge seu, dóna el crit al cel: “populisme!”. Però com que està adormida no s’adona que és just perquè ella ha caducat.

I, concretament, en què ha caducat? En què ja no aporta solucions a la societat? Doncs crec que està en no adonar-se que els temps han canviat. Des que ja no tenen el monopoli de la comunicació social (internet), i els espantalls s’han desgastat (la crisi, l’atur, l’exèrcit...), no s’adonen de com han canviat els temps: ara ja no es pot fer política des dels despatxos, a les fosques. La transparència és ara el nucli del sistema. Hi ha arribat per quedar-s’hi. Com diu la CUP: fer política des del poble, pel poble i amb el poble. Qualsevol que faci política, ara, ho ha de fer mirant el retrovisor a cada pas; a veure si la gent segueix, no sigui que vagi per un altre camí. A cada pas, donar explicacions i mirar. Amb altres paraules, crec que aquesta que porten tota la vida fent política per les altures (Duran, Iceta, Herrera...), donant per suposat que els seus els segueixen, ara tenen una sobrerepresentació. Aviat els escombraran del mapa i –adormits- no sabran perquè ningú els dóna la paraula

Manifest d'11 de setembre de 2015 

El 1714 era temps de guerra. La vam perdre i ho commemorem avui, 300 anys després. D’aquí 300 anys més ens jutjaran per si hem sabut viure el nostre temps.

Ha canviat el temps. Ara ja no s’accepten tinglados muntats a les fosques, ni aquí ni enlloc. És temps de transparència, d’estructures autèntiques al servei de la gent, de polítiques de baix a dalt.

Per això, en aquest temps, vivim dos processos. Els dos mobilitzats de baix a dalt. El primer, el del 10 de juliol de 2010, decebuts per una sentència que no ens accepta com a nació, el gruix del poble va començar a pensar que la independència era la sortida. El segon, el del 15 de maig de 2011, noves generacions decebudes amb un sistema que es fonamenta en la desigualtat creixent, van afirmar que un altre món ha de ser possible. 

Els dos confluïm... mentre sigui per la mobilització de la gent, de baix a dalt... en una república catalana. Els que estimem Catalunya, la necessitem per defensar-nos d'un estat i una casta que ens vol assimilats com a espanyols, per dret de conquesta o per dret constitucional, tant se val, no hi ha ruptura entre l'un i l'altre.  Els catalans que estimen Espanya, fins i tot els que no sentirien gaire pèrdua amb la dissolució de la nació catalana, necessitem igualment la república, perquè cap estat pot sustentar-se sobre un poble que no vulgui ser-ne. A la llarga cap estat és viable sense reconèixer la sobirania dels seus pobles; i un poble o és sobirà o no serà. I menys si és un estat en contra d'una part que diu "seva". I encara menys Espanya, incapaç de reformar-se sense ruptures. 

Tots confluïm en una nova república catalana. Imprescindible per recuperar un nou estat de benestar, inclusiu, culte, pròsper, obert, democràtic... Per exercir definitivament una sobirania pels nostres interessos, no d'altres, que sabem lligats als de la resta del món. Per negociar d'igual a igual la codependència amb Espanya. Per renegociar la sobirania que cedim a Europa. Per desallotjar del poder una casta caduca, tant de Barcelona com de Madrid. Per preservar i vivificar la nacionalitat catalana. Per poder integrar de veritat tot aquell conciutadà que vulgui ser també català.

Ara decidirem el 27. Tenim ja en contra tota l'artilleria, cada dia de calibre més gros, d'un estat que es defensa a mort. És un establishment de dretes i d'esquerres, d'allà i d'aquí, d'interessos ocults, que es resisteix al canvi. És l'artilleria de la POR. No tenen més munició que mentida i por. És la por que ha canviat de costat, la por que tenen al canvi que els arriba. Però només és artilleria. La infanteria som nosaltres. I nosaltres ja estem al carrer i a les urnes. Aquest és el nostre temps: que en siguem dignes!

Via lliure a la república catalana!

Vidreres per la independència 

Visca Catalunya lliure, visca Espanya

Entenc que a Catalunya convivim integrats, sense problemes, dos grans grups nacionals, els que ens sentim catalans i els que se senten espanyols. Crec que la majoria de catalans són progressistes i sobiranistes. La majoria d'espanyols a Catalunya també són progressistes. Respiren un ambient més obert, plural, democràtic aquí que el que en general es viu al Sud de l'Ebre. 

Però tenen un problema -conscient o inconscient- en reconèixer-se com a espanyols. Íntimament es poden sentir pertanyents a allò espanyol, però no volen veure's fent costat a l'espanyolitat carca imperant. Tot això no treu que compartim d'igual i igual la ciutadania catalana. Tots fem Catalunya. Tots hi tenim dret. Així, de moment, crec que encara són minoria els que han optat obertament per ser espanyols independentistes.

Crec que la majoria dels conciutadans que se senten espanyols fan el que poden per passar de llarg del tema de la independència. Potser ho senten com una traïció a la seva identitat nacional. S'apunten l'argument que poden per esquivar-ho: que si és una quimera, que si els estats-nació són caducs, que si no hi ha nacionalitats, que si som ciutadans del món, que si només interessa lo social, que si una candidatura amb en Mas és un submarí del neolliberalisme de les retallades, etc. 

Alhora penso que aquest és un moment passatger del procés, doncs objectivament som aliats de la mateixa ciutadania. A tots ens convé una república catalana. Ja estem apunt per aliar-nos, sempre que prèviament ens reconeguem mútuament des de les respectives identitats nacionals. 

Per una part els catalans hem d'obtenir dels conciutadans espanyols el fi de la supeditació de la nostra política a l'espanyola. El procés català és autònom, autodeterminat, de baix a dalt, amb un objectiu propi: un estat sobirà. Per molt que desitgin que Catalunya empenyi el canvi a Espanya, ens han de reconèixer lliures d'una supeditació.

Per la seva part haurien d'obtenir dels catalans la idea clara que el que passi amb Espanya no ens és indiferent, que des de la nostra situació autodeterminada poden comptar amb el que estigui a les nostres mans per a que ells puguin reformular l'espanyolitat. Per una nova mentalitat espanyola regenerada. Que tingui com a fonament que mai ni ningú ha de ser espanyol si vol ser una altra cosa. Que un és espanyol perquè vol (com ho és un català, o francès, o...). Que així acabi amb la imaginada supremacia castellana. Que és bo que cada poble visqui del que fa, responsablement. I que restem oberts a acordar -d'igual a igual- de qualsevol tipus de relació, integració, moviments, símbols compartits... sempre que se'ns reconegui independents. 

Podem ser efectivament els millors amics, per molt dolor que fins ara ens hàgim causat els uns als altres. Un cop reconeguts, amb respecte i en peu d'igualtat deixa de tenir importància qui va començar primer o qui la va fer més grossa. 

Un petit exemple simbòlic de l'aliança. Les banderes espanyoles que anem trient de les façanes dels ajuntaments, no haurien d'anar als trasters. Millor seria donar-les un destí digne en alguna "plaça d'Espanya". No a la plaça major, però sí en una de ben representativa.

Així, aliats catalans i espanyols, definitivament serem una societat civil imparable. Convergint en un mateix projecte de república catalana. Que de retruc farà reformar Espanya en lo més profund. L'Espanya formada pels pobles que volen ser espanyols podria dedicar tota l'energia a construir-se a si mateixa, i no com ara que la major part va a aguantar un tinglado en que el només hi guanya la casta de sempre.

<<S'HA OBERT UNA FINESTRA HISTÒRICA...>>

 M'encanta la perspicàcia de Manuel Delgado en el vídeo a Vilaweb del  col·lectiu Esquerres per la Independència. Ell ho explica -referint-se al procés- com una oportunitat de transformació que de tant en tant dóna la història, i que seria una frivolitat no aprofitar-la per empènyer cap a una major justícia social. 
Són moments en que tohom s'adona que el canvi és possible, que si espera més tard es pot tancar la finestra d'oportunitat. Són moments on tothom sap distingir entre allò vell i allò nou, on ja no l'enreden amb cosmètics, tot i el risc inherent a la novetat mai assajada. Va passar durant la Transició. Després les noves estructures es consoliden, es naturalitzen, i és molt difícil la transformació.
Però com es produeixen aquests períodes generatius de la societat? M'agradaria estudiar-ho. Potser, fins on sé, s'hauria de començar per l'anomenada llei de tres (a la dialèctica de Hegel i altres filosofies). Diu que tot canvia, i que tot canvi és la creació de tres forces. Les dues primeres són les més conegudes. Surten cada dia a la tele: Catalunya versus Madrid, partits sobiranistes contra partits constitucionalistes, la casta i els polítics antisistema, etc. Entre aquestes dues, una alimenta l'altra. Com més forta es fa una, més condicions posa pel desenvolupament de la contrària. És un pols que mai acaba ni pot guanyar ningú. Només arriba el canvi quan apareix una tercera força que s'alia amb alguna de les dues primeres i muta la correlació de forces. Segurament és quan apareix aquesta tercera força quan s'obra el període d'oportunitat històrica. A la transició va ser fonamentalment el moviment obrer i estudiantil. En l'actual procés és la societat civil catalana.
Quan apareix la tercera força aquí, les velles estructures, tant de dretes com d'esquerra, tant sistema com antisistema, tant catalans com espanyols, s'han hagut de redefinir. Les velles explicacions de sempre caduquen. 
Abans del 9N, quan els protagonistes eren els partits i els governs sols, es va bloquejar el procés amb la suspensió de la consulta... va ser quan de la societat civil es van començar a apuntar voluntaris per organitzar el 9N que es va reiniciar. "Si no us fa res, nosaltres anem tirant" va titular molt encertadament Partal en un editorial que ho resumia tot.
Passat el 9N la societat civil va entrar en una etapa de perplexitat passiva donant per suposat que eren els partits qui s'havien de posar d'acord i protagonitzar el canvi. Però no. No funciona així. Ha estat el juny, renovat el Secretariat de l'ANC i prèvia consulta interna, que la societat civil s'ha posat pel mig dels partits i ha realimentat i reprès el procés. Les velles sigles, els vells plans, ja no serveixen. A dreta i esquerra es creen noves confluències i candidatures sense esperar el permís dels líders de sempre que "ho tenien tot sabut i controlat". La gent no necessita dels vells partits per fer la política que ara vol fer.
Per això no em fa cap por que Junts pel sí, els del si se puede, la CUP-Crida, i noves esquerres vagin tots a guanyar el 27S, mentre segueixin alimentats de baix a dalt per la societat civil que s'ha posat a ser política. Ara tot és possible. Mentre aquestes candidatures siguin alimentades per la tercera força, a l'hora de plasmar la transformació es trobaran totes. Faran els canvis junts (o no faran res si la tercera força es retira). 
Els mapes que  tenen fets cadascú de les dues primeres forces, per interessos, per salvar els mobles, no serveixen. La tercera força és la creativa (amb el material que aporten les dues primeres, amb coses per reutilitzar, altres per llançar definitivament). Mentre hi hagi tercera força en marxa no hi ha estructura que valgui ni la pugui parar... i en el procés és la societat civil mobilitzada.
I per més complexitat, està mobilitzada en dos processos alhora. És difícil entendre però els que és, és. Per ordre d'aparició, primer el moviment del 10J2010, independentista. Segon, el 15M2011, de regeneració democràtica i social.  Tant se val si a una candidatura la motiva més un procés o altre; mentre sigui una manifestació de la societat civil, es trobaran en els moments de materialització de la transformació, perquè són la mateixa 'tercera força', la creativa. Per ara, el punt de trobada de tothom és el procés constituent d'una nova república sobirana.
Els vells líders, que intenten salvar els seus mobles, d'esquerres i dretes, intenten trobar diferències, fer fulls de ruta alternatius, propis, inventar-se metes (patètic!)... Però mentre el canvi estigui obert serà per la tercera força. I a aquesta els plans -els que siguin- li caduquen. El que es pugui materialitzar de canvi serà creatiu. A la força creativa no la limita cap pla preestablert, passat. El que fa és nou de trinca del moment... o no és canvi, ni fa.

<<CONTRA LA REVOLUCIÓ>>

L'editorial d'aquest títol, de Partal del 17//7/2015, es pregunta perquè hi ha revolucionaris que no coincideixen amb la revolució real del procés? Ell troba dues respostes no tòpiques, de certa profunditat, però conductuals.

Per a mi, per explicar-m'ho, haig d'anar al camp de la psicologia, en el supòsit de que el que és a dins es plasma en la conducta de fora. M'ho explico amb dos perfils psicològics.

Primer, el del revolucionari arrogant ('narcicista'?). En el fons el més important és el poder que tingui ell o ella, no l'empoderament del poble. Viu per representar el mite de l'avantguarda revolucionaria i el poble que els segueix. Però no toleren el poble al costat ni davant. En aquest país no se'ls ha criticat prou. Pel contrari, s'ha glorificat una generació entera que va perdre la guerra, posant al mateix sac els que van lluitar per la República de tothom des del primer dia i els que volien república i revolució alhora, però es van dedicar a la revolució, deslleialment amb la República. Aquests encara són sants. Després van passar al dependentisme de la URSS, o després -en forma d'eurocomunisme- a la seva revisió controlada quan ja era insostenible. No ens hem vacunat prou d'aquesta arrogància revolucionaria i això ha format part de l'ADN del PSUC... i després de l'ecopijisme d'ICV. Són ells i elles, els grans experts d'avanguarda els que han de dir com ha de viure la resta. És el tret de l'enginyeria social i de la superioritat moral que alguns, crec que encertadament, ens retreuen a ICV. Però no només a ICV, que, per exemple, a algú de Procés Constituent i d'altres esquerres alternatives també se'ls veu aquest plumero. Com s'ha fet amb el nazisme i l'estalinisme, s'ha de criticar més per vacunar-se'n, començant pel Memorial Democràtic.

Segon, el de l'espanyol progre a Catalunya. Un es pot imaginar fàcilment el món interior d'un espanyol carca (nacionalcatolicisme, casta, uniformisme, parasitisme...), i el d'un català progre (demòcrata obert, lliberal, negociant, tolerant...). Els trets de nacionalitat i els de mentalitat quadren bé. Però imagina't què ha de ser ser espanyol progre... i més ser progressista pel que has mamat estant a Catalunya... però com a espanyol, no poder identificar-te com a català perquè a l'ADN d'Espanya hi ha la noció de supremacia (només assimilar lo català com a quelcom subespanyol, mai com a personalitat al mateix nivell que l'espanyola). Imagina-t'ho: ha de ser terrible (també ho ha de ser pel català carca, si no que li preguntin a Duran i als Godó). Ha de ser un estat de tensió -si no fractura- interna. No és estrany que neguin les nacions i els nacionalismes (obviant quelcom tant bàsic de que tothom necessitar pertànyer, que no hi ha identitat sense identificar-se amb una societat, que ningú pot identificar-se amb el món si abans no s'ha identificat amb la família, el poble, la nació...). No és estany que només vulguin veure l'eix social (on ells i elles estan al 'davant'). No ñés estrany declarar el dret d'autodeterminació (com a bon demòcrata) però per a no exercir-lo (com a bon espanyol), etc. Crec que només a qui està en aquest estat de tensió  intern pot imaginar com a conciliació un república catalana dins el reialme d'Espanya. 

Avui em preocupa molt especialment aquest espanyol progre; primer perquè són majoria entre els meus companys d'ICV; i segon perquè el procés ens obliga a a mirar-se al mirall, desvelar el món de mentides que tinguis muntat i fer-nos grans. De fet això, el procés ens ho exigeix a tots, però amb especial cruesa a l'espanyol progre de Catalunya. M'atreveixo a proposar-li aquest afrontament:

• 1r. No passa res per reconèixer-se espanyol. Parlis català o castellà. De fet segurament aquí ho veu tothom menys tu. Tot i que això t'obliga a sortir de la zona de confort i fer l'esforç cognitiu d'acceptar-te amb una identitat nacional... que alhora -compte!- t'obligarà a acceptar com a normal la identitat nacional dels altres, per exemple la dels teus conciutadans catalans.

• 2n. Desacomplexat, com a espanyol que viu a Catalunya, hauràs d'agrair a aquesta terra almenys que t'ha permès desplegar el teu potencial progressista, i decidir què vols fer amb la teva Espanya (aquí estant) i què vols fer amb la nostra Catalunya (aquí estant), que també pot ser teva. Però només si vols! En qualsevol cas hauràs reconegut que els catalans tenen dret a un projecte propi de país, com tu tens el teu projecte d'Espanya progressista. Això et porta al reconeixement de que no està bé que vulguis que supeditem el nostre projecte al teu. Que és dos són projectes sobirans. (Siusplau, no en clavis la tabarra amb la Constitución)

• 3r. I si vols ser català -que ningú t'obliga a deixar de ser alhora espanyol- benvingut sigues. Encantats amb compartir la revolució amb tu: La de veritat, la d'ara i aquí, altrament dit "procés". Però has de ser conscient del cost que té aixó: estaràs redefinint què és Espanya (que pot ser sense Catalunya) i què és ser espanyol sense supremacia. I que aquesta nova espanyolitat s'ha de defensar també a Madrid o a Badajoz. És a dir, tens un "karma" nacional del que fer-te càrrec... com els catalans tenim el nostre, amb llum i ombra. Serà dur, però no et desgastaràs defensant mentides que potser només creguis tu. 

Ni paternalismes ni complexes amb l’esquerra autonomista

M'inspira Cardús, tot recordant-me que hi ha dos processos en marxa, un de madur impulsat per gent de 50 i més, el sobiranista;  i un d’emergent impulsat per gent de 40 i menys. Els dos potencialment confluint en una república catalana, únic projecte real de ruptura a Espanya. Un dia o altre haurem de negociar, però haurà de ser des de la igualtat. No ho farem ni perdonant-nos la vida, ni considerant traïdor a qui no està en el "meu" procés.

Alhora, pel camí les forces espanyolistes faran el possible per usar el procés emergent per fer la pinça contra Mas. Només poden entendre que si hi ha procés és per en Mas.

Aquí estant, què podem fer per facilitar una negociació autèntica, sobirana i catalana? D'entrada deixant de llegir la realitat com si només hi hagués el procés sobiranista. Encara sento parlar d’ “indecissos”, de “potencials aliats”, de “seducció” als del “sí se puede”. Pur paternalisme, i autocensura front la típica, tòpica i suposada superioritat moral amb la que ens miren als de l’esquerra sobiranista, com si ells fossin l’essència de l’esquerra, els únics compromesos de debò amb la justícia social. Nosaltres, prou de veure “indecisos”, prou, paternalisme, prou condescendència, prou intentar seducció i altres complexes.

No són ingenus. S’ha de contraposar nítidament l’esquerra dependentista, autonomista, amb l’esquerra sobiranista. No n’hi ha una més autèntica que l’altra. I no admetre més ambigüitats, avui no es pot esser catalanista i espanyolista alhora.

La situació em fa pensar amb la generació del 1936. Encara avui ningú critica aquella esquerra que volia República i Revolució alhora. O tot o res, deien, però es dedicaven a la revolució, sense compromís real amb la república. A l’hora de la veritat van fer una pinça amb la que va guanyar l’Espanya eterna. Es van quedar sense revolució ni república... però van seguir sentint-se els autèntics defensors del poble. I sense criticar res, el seus hereus (Solé Tura) ens van ajudar a votar a favor una constitució que ha permès la continuïtat del règim feixista. I seguim. Ningú critica res. El Memorial Democràtic, només ha glorificat aquella generació... I seguim, ara admetent-los superioritat moral.

Viuen millor sempre a la contra, amb el discurs del poble contra la casta. Arrogants. Ja els va bé l’autonomia. No realitzaran cap canvi substancial que prometen. No els importa una derrota general. Els és més gloriós ser un màrtir: així no cal responsabilitat.... això s'ha de criticar!

Sort que la CUP no s’ha deixat acomplexar.

(responent a en Pol)

<<A Catalunya hi ha més d'un procés>>

Aquesta és la millor frase postelectoral que he llegit a la premsa. A l' ARA de dilluns.

"El procés" ha guanyat pes. El dependentisme ha baixat estrepitosament: no saben llegit el canvi social, es queden amb la seva idea caduca de realitat. Ja només els voten els afiliats i els vellets fidels al vot 'de tota la vida'.

El segon procés és emergent. Es veia venir. Ara ha tret del tot el cap i comença a tenir influència. Només amb aquesta foto dels barris de Barcelona ja es veu clar quines classe social prefereix CiU.

És només el començament. Es pot dir que l'hegemonia, sobretot a l'esquerra, ja ha passat dels partits moderns als postmoderns.

Es tracta de trobar la manera de que els dos processos sumin. No cal que un intenti anar a càrrec de l'altre. No cal. Tenen sinèrgies... i la república és el punt de trobada.

El que emergeix és anticapitalista, o antisistema?

Què aporta la política postmoderna (CUP, Podemos) sobre la moderna (PSC i ICV)?...m'ho intentaré respondre.

La feminització de la política

   He sentit molt aquesta expressió dels que volen estar sempre a l'última "la política femenina" o "feminització de la política". Però molt pocs cops la veig realment concretada en el joc polític. Ho discutim amb l'amic Bosco, regidor d'ERC de Vidreres, quan li critico que hagin sortit del govern municipal a mitja legislatura. Crec que no ha servit de res, l'alcalde segueix sent-ho, fa el que vol, mangoneja com sempre, amb pressupost o sense, l'aigua com sempre pendent de municipalitzar-se... i ara fent electoralisme a cada cantonada i vorera... Però no sé com explicar-li la concreció de tal "feminització" que crec necessària a la situació municipal de Vidreres.

Em remeto a en David Fernàndez, recordant una entrevista a Vilaweb del 18/10/2014, tot comentant la famosa abraçada amb Mas. Hi diu: "... uns nous paràmetres imprescindibles en el segle XXI: la feminització de la política. Entesa com la capacitat de diàleg, d'escoltar, consensuar, dissentir, acordar. Passar d'una política jeràrquica, autoritària i impositiva a l'horitzontalitat que ha defensat sempre el feminisme, que tots som iguals." 


Aplicat a Vidreres ho entenc així: consensuar no és excloent de dissentir. Es podia dissentir perfectament, sense hipoteca, de les manipulacions i alcaldades. Fins i tot denunciar-les públicament, i votar contra les dites manipulacions al Ple. Inclòs portant el cas a instàncies superiors al municipi. I alhora seguir amb les tasques de govern, i consensuar la manera de tornar a la normalitat... potser acceptant-li la delegació del servei d'aigua, que crec recordar que va oferir. 

Pel contrari, dimitir quan es perd la confiança amb l'alcalde, correspon a paràmetres del segle passat, segle masclista. Significa dicotomia, jerarquia: 'o tu o jo'; 'o ets tant bo com jo i anem junts o ens fem oposició, jo bo i tu dolent'. No s'admet una dinàmica horitzontal: la dissensió implica oposició, la guerra. Qualsevol altra cosa serà considerat de covards, venuts, tebis, 'nenes'. Típic del mascle alfa. 

Tampoc vull dir que lo femení sigui perfecte i lo masculí no. Tant com lo femení que reivindicava, és necessari lo masculí. Per posar límits. Per discernir amb bisturí entre bé i mal. No tot és relatiu o indiferent. I per jutjar-ho crec que es necessita una meta, més enllà del partit, del nosaltres: el poble.  La pregunta per discernir seria: quan perd més que no guanya el poble?

De fet crec que la gent no implicada del poble ho està jutjant així: ERC il·lusionava quan se'ls veia treballar, però ara s'han convertit en una oposició inútil. Purista i coherent -en paràmetres antics- però fútil i prescindible -en paràmetres nous-. El poble, a les properes eleccions ho sentenciarà definitivament. 

Reflexiono tot això en veu alta per si a la campanya electoral encara s'hi és a temps a donar explicacions, revisant i corregint, sense enrocar-se en una guerra que només es veu en un partit estant. (La vella política costa d'enterrat, tufa)  

Reprendre la iniciativa popular del procés sobiranista, cap a una Convenció Constitucional Catalana

L’ANC acaba de fer públic el full de ruta que ha estat negociant durant mesos –abans del 9N- junt als partits sobiranistes a la Taula de Forces Polítiques i Socials per l'Estat Propi, que algú ha filtrat a la premsa i acte seguit alguns partits l’han criticada i han deixat d’assisitir-hi. Dels 20 punts diuen que ja hi havia acord amb tots menys en 4. Segurament aquesta Taula ha fet bona feina, però el seu secretisme la ha contribuït a canviar la iniciativa popular per la iniciativa partidista, que al final només ha lligat CDC i ERC.

Per a mi el principal actiu del procés sobiranista és el binomi poble-president. Els dos imprescindibles. Però això no vol dir que la iniciativa política s’hagi de quedar en mans del president.

En el full de ruta consensuat és on ens juguem reprendre la iniciativa popular. De moment, segons el document publicat, aquest té alguns punts que em preocupen.

Per començar, la 'Convenció Constitucional Catalana' (CCC) que preveu el full de ruta havia d'haver funcionat ja obertament abans del 9N, i ser d'aquí d'on sortís la campanya Ara és l'Hora, per arribar de veritat als 500.000 desinteressats que ens falten. Si fos en aquest marc obert on s'hagués debatut després del 9N què fer (llistes, pressupostos 2015-avançament eleccions, full de ruta comú per a les candidatures sobiranistes...), potser en Mas no avançaria eleccions, però tindríem la iniciativa i no s'estarien despenjant partits.

Penso que seria bo acordar solemnament a l'ANC no recolzar cap candidatura pel 27S sense que hagi signat el full de ruta acordat en el marc de la CCC i incorporat en el seu programa electoral els punts d'un programa de transició nacional i emergència social que s'acordés en aquell full de ruta. Fins i tot a risc d’acabar cridant a no anar a votar. O bé participar-hi amb una llista pròpia de la CCC.

Ara caldria centrar-se en promoure la CCC. Primer amb les organitzacions socials, i segon -si volen- les polítiques. la CCC s'hauria de mantenir i ser marc de negociació i iniciativa política fins a la ratificació refrendaria de la nova constitució catalana. La CC hauria de fer tres feines alhora:

n       negociar-hi el full de ruta sobiranista i mantenir la iniciativa política.

n       negociar-hi els punts programàtics comuns del programes electorals pel 27S; uns punts de mínims i comú denominador del sobiranisme dels eixos nacional i social, que permeti després a cada partit que es presenti mostrar el seu perfil propi.

n       promoure el procés participatiu pel nou text constitucional

I ara, des d’aquesta aliança, anar a complementar el que encara no està explicitat en el full de ruta: els punts programàtics de l'eix nacional i els del social, al mateix nivell. Els nacionals ja estant avançats en el document: la transició, estructures d'estat, relacions institucionals, ruptures i desconnexions... Potser un dels nous punts a incloure ara és com participar a les eleccions generals com a país i què fer a las Cortes (o deixarem que ho discuteixin els partits?)

De moment no s’apunten els punts socials. Haurien de ser els punts que restin terreny de joc a Podemos i PSC-PSOE. Tot i tenir caràcter de punts mínims i transversals han de tapar el en bàsic el programa lerrouxisme. Com que l'emergència social és transversal, amb aquests punts s'ha de poder arribar a tota la base social de desinteressats (que no ‘indecisos’) per on hem d'ampliar el sobiranisme. Un primer esbós ja el donava la Gigaenquesta (les 6 preguntes) i alguns lemes de campanya d'Ara és l'Hora. Els moviments socials (sindicats, PAH, mestres...) ja tenen clar els contingut d’aquests punts mínims i bàsics. Per exemple:

1. hem de dir amb quanties per càpita de què en farem de la reabsorició del dèficit fiscal català (8000M€ per variacions de pensions, salari mínim, cotitzacions de treballadors i autònoms, renda mínima pobresa-cero, universalització d'educació 0-3, llei dependència, serveis de l’estat de benestar...).
2. Les inversions en infraestructures potser poden esperar que siguem independients, però crec que és urgent suspendre la privatizació de l'aigua.
3. La moratòria de desnonaments i tramitar la ILP de la llei d'Hipoteque que es van carregar a las Cortes, etc.
4. No oblidar les altres preguntes de la gigaenquesta: què farem amb el castellà i amb els altres signes d'identitat espanyola (nacionalitat, festes, cadenes TV, mobilitat...) per a que els espanyols de Catalunya puguin votar candidatures sobiranistes.