Emergència també és transversal

Per molt que la primera idea de l’ANC, per mantenir la transversalitat com a moviment, era allò de “primer la independència i després ja s’ha faran entre els patits”, ara veiem que això no és sostenible. Aquesta idea ha mobilitzat bé les classes mitjanes, és de la seva lògica. Amb això s’arriba als 2.000.000 de vots, però en falten 500.000 per anar segur.

N’hem dit “indecisos“ a aquestes voluntats que falten. Però no tenen res d'indecís, sí de desinteressades, doncs hi ha urgència socials que, vulguem o no, es poden en primer pla. Ara perds la feina i et desnonen, exclòs i sense esperança.

No podem avançar en cap emancipació, ni la nacional, si anem deixat gent enrere. Per a què la independència si no és per refer la societat? La transició nacional i l’emergència social és el mateix. Necessitem igual guanyar amb un programa de transició i d’emergència. És igualment transversal: suma i suma voluntats.

És per aquí on s’ha de començar la discussió: que si llista única o diverses amb paraigua? I de postres alguna referència a la Catalunya social, per tàctica?

És la legítima visió de molts, però no m’hi sumo. Comencem per construir de baix a dalt el programa d’emergència i transició? M’hi apunto.

Tant se val si hi ha convocatòria de plebiscitàries abans del 23 de gener o ens anem a les generals. Si les eleccions són pel març, magnífic, i si són el novembre, encara millor: tindrem prou temps per construir el programa i estarà més clar que el rival real a superar és Podemos. Ara, els mal dit indecisos miren més cap a Podemos que cap el sobiranisme. 

Benvinguts Podemos: està mobilitzant el que no ha mobilitzat "Ara és l'hora"... només segons com ho emfoquem els sobiranistes això sumarà o restarà al procés.

El catalitzador de tot el procés, tant si és el que treballa l’ANC com el de Podemos, és la societat civil. Aquí està la tercera força, l’emergent que porta la transformació real. Pel 23 G no està a les mans de l’ANC convocar-les. Màxim podem ‘exigir’, sabent que tot el mal que causem serà als principals actius del procés, president i oposició.

Sí que és cer que entorn l’ANC hi ha la part hegemònica i central de la societat catalana, en especial la classe mitjana, però no és suficient encara per capgirar la situació. Tenir OC d’alitat és tenir una còpia de nosaltres mateixos. El procés d’emancipació a Catalunya l’ha iniciat la classe mitja, però no el pot acabar –ni seria desitjable- si no és junt a les classes populars.

En canvi, sí està a les nostres mans capgirar les eleccions generals 2015, presentant una llista de país, independent dels partits que vulguin presentar-se. I no estaria obligada a treure la majoria, com passa amb les plebiscitàries (només val convocar-les si ha de ser per guanyar-les).

Les generals donen prou temps pel més important: el ‘què’ i amb ‘qui’ pactem. Què: un programa d’emergència i transició. Convençuts que no són els ‘indecisos’ que ens falten, són els ‘desinteressants’ amb qui hem de pactar, completar-nos, per a la majoria social sobirana que culmini el procés. Els desinteressats estan més o menys articulats com els sobiranistes, mitjançant els sindicats, moviments socials... Políticament estan a Podemos i Crida Constituent, junt a un 3/4 parts d’ICV.

Pel novembre 2015, l’ANC tindria prou temps, just, per promoure una convenció civil guanyadora, amb els dits sindicats, moviments civils i organitzacions polítiques d’esquerres partidàries del dret a decidir. El programa d’emergència i transició en les generals caldria que tingués per objectiu la convocatòria d’un referendem legal i atendre a l’emergència social actual que està desconnectant (excloent) a les classes més baixes. Estratègia: desconnexió, donar els vots només a la força estatal que autoritzi el referèndum i després retirar-se dels escons per a tot el que no sigui recursos i transferències per a estructures d’estat que atenguin l’emergència social i la transició nacional.

Aquí el principal competidor a les generals serà Podemos. El programa d’emergència social està ja avui ben desenvolupat en el document econòmic de Podemos. Només caldria adoptar/adaptar si no poguéssim formular-lo millor i amb més transversalitat. Tot, això si, formulat dins un full de ruta que ens porti a un estat català sobirà. L’essencial és pactar-lo amb les organitzacions dels desinteressats, i junts vestir la candidatura de país que guanyi la de Podemos.

Desembre 2014

  Què hem après de la campanya Ara és l’Hora i dels resultats del 9 N?

1

Converteixo en 'entrada' una primera aportació al debat intern obert a l'ANC:

. Què hem après de la c      ampanya Ara és l’Hora i dels resultats del 9 N?

a.       Constatem que en aquest país hi ha un poble català hegemònic,  ja sobirà,  i majoritàriament mobilitzat cap a la independència. La minoria depenent o ho és per interessos de classe vers la oligarquia estatal i transestatal, o ho és per por. A més dels catalans d’origen, d’aquest poble en són molts castellanoparlants , alguns espanyols i alguns immigrants, en especial de 2ª generació.

b.      Passar col.lectivament per l’experiència del 9N ha estat molt positiu per cohesionar el poble i empoderar-lo contra l’atàvica covardia. Recordem que hi va haver un dia que en Mas es va quedar sol proposant el nou 9N i que va ser el poble entusiasta per votar-mobilitzar-se el que va empènyer als partits sobiranistes.

c.       En contrapartida apareix un grup social minoritari però molt important que són els espanyols a Catalunya. La immensa majoria han estat callats perquè no se senten representats pel govern oligàrquic de Madrid, però segueixen tenint l’espanyol com el seu estat referent. Alhora ha estat molt positiu que en tot moment des del catalanisme s’ha respectat aquest grup i s’hi manté la porta oberta per si també volen adoptar com a seu el poble català... Necessitem aquest grup sumat al sobiranisme, també per a ell, per facilitar la transició i per fundar un nou estat inclusiu.

d.      La principal feina pendent de l’ANC per aquesta nova etapa hauria de ser promoure una oferta ferma, creïble i irresistible, de grup social a grup social, als espanyols de Catalunya. Posar-se a jugar entre partits polítics sobre les properes eleccions és secundari si comportés oblidar lo principal. L’objectiu és que en un referèndum legal de si o no sobre la independència, aquest grup voti majoritàriament a favor. Entengui que els interessa la sobirania de tots sense que hagin de perdre espanyolitat. S’hauria de començar per una convenció per construir de baix a dalt, des de la societat civil, amb mutu diàleg obert, la dita oferta. I després esmerçar tot l’esforça que calgui per comunicar-la bé el nostre compromís amb ells, amb independència del que facin els partits (no en contra. La Gigaenquesta i molts dels lemes de campanya #SíoSí han anat en aquest sentit, però no ha estat suficient per arribar a que aquest grup i que es desmarqui del seu estat.

2.       Cal que mantinguem la proposta de candidatura unitària, tal com indica el nostre full de ruta, com l’única opció a la qual l’Assemblea pugui donar suport?

a.       Aquest és un problema que toca als partits polítics i que s’hauria de fonamentar en la ciència electoral, estudiant primer els vots que es guanya amb cada alternativa. L’important és guanyar i no està clara la millor alternativa.

b.      Una altra cosa és si arribem a les eleccions generals del 2015 sense declarar la independència. Davant d’Espanya sí que caldria anar-hi amb una candidatura de país, amb l’únic mandat de negociar un referèndum escocès i abstenir-nos de participar en la seva reforma constitucional.

3.       Si aquesta candidatura unitària no fos possible, hauria de donar suport l’ANC a aquelles candidatures que portin en el seu programa el compromís de declarar la independència, d’acord amb la proposta del Consell Assessor per a la Transició Nacional?

a.       Sí.

4.       Quin grau d’implicació ha de tenir l’ANC en el procés electoral ?

a.       Dedicar-se a l’oferta sobiranista als espanyols de Catalunya.

5.       Quin ha de ser el treball unitari de les nostres Assemblees (territorials, sectorials i exteriors) a partir d’ara?

a.       Fer extensiva al seu territori o sector la dita oferta sobiranista als espanyols de Catalunya... tipus Gigaenquesta.

b.      En l’àmbit sectorial segurament el més efectiu seria negociar amb sindicats, patronals i ANC (els partits després) un marc per a una reforma laboral sobirana, no ideològica, amb ‘flexiseguretat’, per a la competitivitat d’un país petit, pensat per a les nostres PIME, però donant garanties a les multinacionals.

c.       També negociar un nou marc fiscal aprofitant la sobirania sobre els nostres recursos: traspassar a impostos càrregues socials als treballadors i autònoms, elevar pensions, prestacions de pobresa zero, el que queda de positiu del estat del benestar (sense populismes)...

d.      En l’àmbit de la desconnexió de les organitzacions estatals (p.ex. col.legis professionals propis) caldria ja posar-ho en pràctica, però sense deixar de substituir-ho per la cooperació horitzontal (internacional). Des de l’ANC caldria promoure un marc de referència de substitució de la simple desconnexió per la cooperació horitzontal.

e.      En l’àmbit nacional caldria tractar amb molt respecte i generositat, sense por, els elements identitaris dels espanyols a Catalunya (llengua, rei, nacionalitat, festivitats, seleccions...). No han de percebre que hi perdran amb la independència, a part de perdre un estat, que els és còmode però ineficient. I començar-ho a practicar amb naturalitat amb les seves “festes” per exemple (què fem quan els irlandesos d’aquí celebren el seu dia de Sant Patrici? Fins i tot podem emborratxar-nos amb ells)

Notes del 10N a Vidreres. Per una oferta als espanyols de Catalunya.

1. Hem desobeït. L'espanyol ja no és l'estat de Catalunya. S'ha acabat  l'statu quo. Rajoy amortitzat. Aquí hi ha un poble que ja no té por a la por. Tothom ha fet el que tenia que fer. Érem on havíem de ser.

2. Amb el 9N hem blindat el que ha de ser el referèndum vinculant i binari. Una altra cosa seria ridículament per sota del llistó del 9N. Si es podrà fer acordat o al marge d'Espanya és una altra qüestió, però menys rellevant.

3. No crec que posar terminis, ni formats electorals, ni tipus de llistes hagi de ser una cosa de l'ANC. Podem quedar atrapats ens decisions que en darrera paraula corresponen a altres forces. Podem debatre alternatives, però racionalment, amb càlculs, sense exigències... El pitjor de les darreres setmanes ha estat el caure en el joc de desconfiances recíproques.

4. Ara el més perillós que s'obre per impedir l'emancipació del poble és alguna variant de la tercera via. Penso que passar per l'empoderament col.lectiu del 9N ens haurà blindat davant els cants de sirena sobre el molt que ens estimen i ens necessiten. Crec que col·lectivament ja hem vist el cinisme que corre pels poders espanyols. Hem de posar-nos totalment al marge, ni contestant les invitacions, d'arranjar junts Espanya. Ni opinar al respecte. Que reformin el que vulguin. Si ens convoquen a una reforma constitucional haurem de repartir-nos en tot el que no sigui votar "Sí", abstenció inclosa.

5. Aquesta 3a via, ara, serà una OPA als que no han votat en el 9N; als que encara tenen per estat l'espanyol. A Vidreres almenys han faltat 800 vots d'espanyols de Catalunya (amb ells la participació, del 40% ahir, hauria almenys al 55%). Aquesta és la debilitat més gran que tenim, coneguda, que la saben i sobre on actuaran (PSC, Podem, lerruxisme...).  Potser, amb els voluntaris mobilitzats que hi havia la setmana passada havíem d'haver-nos centrat en la Gigaenquesta; de moment la millor forma provada de fer campanya més enllà de l'àmbit catalanista.

6. Crec que ja ha passat l'hora -necessària fa uns mesos- d'argumentar-nos els avantatges de la independència des del catalanisme. A la nova etapa el més urgent és fer una oferta ferma, creïble, i per això imprescindiblement unitària, de grups social a grup social, amb respecte mutu i en peu d'igualtat... una real oferta catalanista als espanyols de Catalunya per un futur comú. Només es pot fer a nivell nacional, pels mitjans de masses. Si pot ser avalat pel Govern, però no a iniciativa seva. Ja no més crides catalanistes, ara ofertes compromeses. Per exemple, el que crec que necessita escoltar un espanyol de Catalunya, en el seu idioma i estil, és com serà tractat el seu (també nostre) idioma, un compromís sobre com decidir sobre una nova república o la seva monarquia,  un respecte i participació catalana en els seus símbols identitaris com el seu dia de festa de l'espanyolitat, el passaport o nacionalitat, les seves seleccions i lligues nacionals, el suport als seus mitjans de comunicació (que no exclou que siguin també dels nostres)... I una oferta il·lusionant pel futur comú en les polítiques més sensibles per a ells, que en això no són diferents de nosaltres: garantir i elevar pensions, reforma laboral catalana no ideològica, rebaixar càrrega social al treball assalariat i autònom, la pobresa zero, l'educació i sanitat pública, etc.

Els lemes de la campanya Ara és l'Hora ho ha començat a fer, però el context del missatge ho ha desdibuixat. En qualsevol cas, hauria de ser una oferta unitària de les forces socials més representatives. Les forces polítiques i el govern ja vindran després. Els que avui es declaren espanyols, i tenen per estat el de Madrid, han de veure l'avantatge real de compartir futur amb un poble català emancipat i obert. Al que quan els doni la gana -són decisions personals- s'hi podrà integrar per voluntat pròpia (ja sabem que sense que s'hagi de renunciar a cap arrel).

En resum, transformar la Gigaenquesta en el Gigapacte.

Sabrem què és ser un poble

La presentació del llibre se Súmate de fa pocs dies m'ha emocionat. És una crònica amb un olor d'epifania: espanyols se senten part d'un poble (català). No ho havien sentit abans, potser pensaven que en feien prou essent del poble espanyol, tot i viure en un territori on històricament hi viu un altres poble. Però aquest és un país obert. Sense haver de renunciar al seu poble d'origen, si ells volen, els volem en poble originari d'aquesta terra, que ells -en ser-ne- transformen. Així, ara ens reconeixem com un poble amb dues llengües. (poble=nació).

Em fa fer un pas enrere per intentar entendre "què és un poble?". És -crec- un espai col·lectiu de pertinença forjat amb el donar i el rebre mutu.

Per exemple, això em recorda la discussió amb companys sobre la no pertinença d'alguns col.lectius subsaharians al poble. Ni se senten integrats, ni tenen cap respecte pel català, ni se'ls espera en cap procés d'aquí. De moment no han arrelat, tot i els 'certificats d'arrelament' que demanen. Perquè? ens preguntàvem. Crec que perquè de moment tenen tant poc, necessiten tant, que no poden donar res. El només rebre i no donar els té al marge de la col·lectivitat. El dia que aportin alguna cosa (una festa per exemple, que pugui ser entesa i viscuda pels autòctons) dins una altra cosa de la nostra cultura, primer, transformaran la nostra amb mestissatges de la seva, segon, vivenciaran que també són catalans, es reconeixeran d'aqui (alhora que del seu origen). Per fi aterraran.

El donar i rebre dels castellans d'origen és més intens i durador. Els ha fet descobrir que Catalunya també és un poble amb ells, no és menys, és més. Que només podien donar i rebre en el territori real on viuen i amb el poble originari que s'han trobat en arribar. En cas contrari es troben com aquests funcionaris de l'Estat que estan a Catalunya de pas, que no hi volen cap arrel, com passant-hi de puntetes per no contaminar-se.

Què passarà amb aquest poble el 9N? Doncs que per primer cop en 300 anys -col·lectivament- ens experimentarem autoreferenciats. Vull dir sense tenir en compte el referent espanyol: farem el que volem diguin el que diguin Sud enllà. Diran "inconstitucionals!" i aquí sentirem ploure. I per postres ho vivenciarem com un pas natural, sense por.... a les hores serem imparables. Mentalment ja haurem experimentat com es viu sense tenir en primer pla referents de fora del Principat. Si tenim algun por serà per alguna cosa real, no per trencar un marc on pensàvem que hi érem, que era nostre. En resum serem un poble que es reconeix poble, que fa de poble. Sabrem vivencialment el sentit profund de ser d'aquest poble.  Per poc perceptius que siguem estarem en contacte amb el nostre inconscient col·lectiu.

La darrera mostra: és per l'inconscient col.lectiu que el dia de la trencadissa dels partits proconsulta, a la que en Mas va oferir el succedani de consulta, sense cap coordinació explícita ni consigna, la majoria sabíem que el 9N s'havia d'anar a votar peti qui peti. Aquest moviment col.lectiu ha omplert de sentit el nou 9N i porta la iniciativa i el ritme. En Mas i els partits van darrera. I després va Madrid (que diguin el que vulguin!).

Deixarem ja de mirar-nos amb referents aliens... aquest vinyeta ja no tindrà sentit:

El que retens ho perds (aportació a un article de Vidreres per la Independència pel Rec Clar)

Quan llegiu això ja haurà passat el 9N. No sabem si haurem votat o no. Però el que és segur és que haurem fet tot el que està a la nostra mà per poder votar, que s'haurà fet una campanya per la consulta, que alguns l'haurem fet per a que guanyi el Sí+Sí, a favor de la independència, i que Catalunya estarà una mica més lluny d'Espanya. I no haurà estat obra només de l'ANC, ni del catalanisme.

Com és possible que quan el Tribunal Constitucional ha suspès la Consulta, totes les entitats vidrerenques s'han mostrat disposades a contribuir a la seva manera a la campanya per poder votar? Estan indignades. Tenen ganes de respondre. Inclòs entitats que abans no participaven en el Pacte local pel Dret a Decidir. Perquè, pas a pas, va augmentant la consciència de que necessitem un estat propi, que no ens serveix l'espanyol? Ara ja és general la llunyania de Catalunya respecte a España, almenys pel que vivim a Vidreres. Ho és -també- és pel que fa el govern espanyol, pel seu NO a tot. La dita "el que retens ho perds" pot ser un bon marc per explicar-nos-ho.

En una parella, si un vol retenir a l'altra no fa més que perdre'l: sol ser un aprenentatge imprescindible, necessari... i a la llarga beneficiós per a tothom. El "superior" entra en una dinàmica de joc de poder, a faltar a la dignitat de l'altre, a cosificar-lo com si la relació fos de propietat. Al final, si l'altra no es sotmet (que és una forma de morir) acaba perdent-lo. És obvi. Tothom des de fora veu la dinàmica, veu com llaura el propi destí de quedar-se sol. El que vol retenir va de fatxenda, no veu el final. Necessita la pèrdua per adonar-se del que feia -o del que és- per doloros que sigui. No ho pot evitar. Per mol que els amics li diguin no els podrà escoltar. La força de retenció és més forta, és més essencial. La ruptura és inevitable. Pot semblar un drama, però és la forma de prendre consciència dels humans.

A l'Espanya castellana i eterna li està passant des que creu existir com a tal. Ha perdut l'imperi, Cuba, 'possessions' d'Àfrica. Ara està perdent Catalunya. Està començant a perdre Balears, Canaries... potser haurà de seguir fins que sols, sols, arribi l'aprenentatge col.lectiu: no es pot retenir, l'altre és igual de digne. Tots som iguals. Uns són més prims, altres més alts i grossos, altres baixos, però tots iguals. Una vinculació adulta és només entre iguals. No per ser una nació petita i tenir un idioma de "només" 11 milions, som menys que l'Espanya castellana. No hi ha supremacia de ningú. Pretendre-la és perdre: o mates l'altre o s'en va. 

Els que esperen que Catalunya sigui una de les seves comunitats autònomes ("muy bonita"), que els estiguem agraïts pel que ens deixen ser. Els que creuen 'normal' que la vida pública acabi essent en castellà. Els que aquí esperen poder fer vida fer vida espanyola, en castellà, sense cap adaptació, i que siguin els catalans els que estiguin sempre adaptant-se a ells, com hem fet tants i tants anys. Els que encara pensen que canviem sempre al castellà és perquè som molt ben educats (els catalanoparlants som tant ben educats com qualsevol altre, si canviem sempre és una inèrcia de submissió, que amb democràcia s'està acabant) o és perquè reconeixem la supremacia del castellà.... Aquests segurament han de "retenir", al crit de "és insconstitucional, és il·legal", per acabar "perdent el que retenen". És un aprenentatge universal.

Que l'aprenentatge ens acompanyi a tots i totes.

5/10/2014